Mediterrània ha editat el llibre "El Francoli un corrent de vida" que esta disponible a les nostres oficines.
Descripció física
E
l Francolí és un petit riu de la conca mediterrània amb una extensió lineal aproximada de 83 quilòmetres. El seu curt recorregut i les muntanyes que el nodreixen (muntanyes de Prades) ens donen una idea de la seva dependència de les aigües de pluja.
Els seus principals afluents són el Brugent i el Glorieta, que es fan visibles a Capafonts i Mont-ral, respectivament, encara que l’origen d’aquests dos es troba a les proximitats dels Motllats. La seva conca hídrica és de 838 km2, amb una gran quantitat de petits cursos intermitents que li aporten un major cabal.
El seu naixement s’ha establert oficialment a l’Espluga de Francolí, concretament a la denominada Font Major, que es troba situada dins el nucli urbà d’aquesta població. El nostre protagonista és un riu peculiar, que no compleix l’ordre normalment establert, ja que el seu naixement oficial es troba segons les característiques descriptives, al curs mig. D’aquesta manera la conca alta del riu, que més endavant descriurem, fa referència a la capçalera dels seus afluents.
Al llarg del seu petit recorregut, el Francolí travessa una gran varietat de paisatges més o menys humanitzats. Podem distingir tres conques (alta, mitjana i baixa) amb diferents paisatges i entorns, tots ben interessants a causa de la diversitat d’ecosistemes que el riu suporta.
La conca alta
L
a hidrogeologia del Francolí ens presenta un riu diferent a la norma. Mentre la majoria de cursos localitzen el seu naixement a les entranyes d’alguna cadena muntanyenca, a altituds elevades, el Francolí neix en un lloc que per les seves característiques podríem denominar de conca mitjana, concretament, a la Font Major de l’Espluga de Francolí. Malgrat tot, aquesta és només la ubicació oficial del naixement del riu, ja que el veritable naixement del Francolí es podria localitzar dins del terme municipal de Vimbodí, on el barranc de Torrents s’ajunta amb el riu Milans.
Aquesta circumstància fa que quan ens referim a la conca alta ho fem fixant-nos sobretot en els afluents més cabalosos i importants, el Brugent i el Glorieta, sense oblidar-nos del vessant nord on es troben les elevacions sota les quals se situen el Monestir de Poblet, Vimbodí, l’Espluga de Francolí i Montblanc.
El Brugent
Les muntanyes de la capçalera del Brugent emboliquen el tímid corrent d’aigua de la Font de la Llúdriga al terme de Capafonts. Les parets s’eleven, de vegades nues i d’altres cobertes per una espessa vegetació formada per pi blanc, pi roig, aurons, alzines i roures, a més de la moixera i altres espècies com el boix, que precisament en aquest lloc s’estiren fins convertir-se en llargues figures que donen recer a les neonates aigües. El Brugent és l’afluent més important i de major cabal dels tributaris al Francolí, estenent la seva presència durant 16 km de recorregut amb un cabal mig de 0’52 m3/seg.
La conca hídrica del Brugent és de 69 km2 ja que recull les aigües procedents dels Motllats o les que procedeixen del terme de Prades, on es troba la màxima elevació d’aquestes muntanyes, el Tossal de la Baltasana. Els vessants d’aquest cim també col·laboren perquè el Brugent porti més aigua. Més al sud, prop de Farena, el riu segueix recollint les aigües de la gran quantitat de barrancs existents en aquest frondós lloc.
Les maduixes esquitxen els marges del camí, diminuts fruits acolorits d’un vermell intens que busquen ser menjades per a poder afavorir la zoocoria (dispersió de llavors que es produeix gràcies a la fauna). Poc després del naixement, entre les ombres de boix, el riu carregat de calç s’embardissa en la llarga tasca de formació de la pedra tosca o els travertins. Precisament aquí, en un racó del camí anomenat «les Tosques», trobem un lloc d’aigües turqueses on el so del riu comença a fer-se present. La remor de l’aigua ja no ens abandonarà fins que el Brugent faci la seva aportació d’aigua al curs principal del Francolí.
Al municipi de Capafonts les aigües es distribueixen per poder apagar la set de les terres baixes. Barrancs i torrents condueixen les aigües cap a un vessant o un altre, encara que, de totes maneres, acabaran tributant al vell Francolí per ajudar a destronar les roques i sumar-les al paisatge riberenc. El paisatge de l’entorn recorda al d’un gran cràter volcànic, ja que les parets s’alcen al voltant de la població com les roques d’una muralla.
El temps s’atura entre aquestes muntanyes, encara que ja sabem que el temps de l’home és una mesura artificial que aquí al món natural no hi té cabuda. Al riu podem veure com la primavera i l’estiu pinten les seves ribes de flors acampanades de colors liles i blaves, mentre la falzia de pou deixa caure la seva cabellera verda entre les fulles endurides per la calç, és el procés de formació del travertí.
Al cel, l’àguila daurada o la calçada ens sorprenen amb la seva silueta poderosa, però és, sens dubte, l’astor el més proper. El seu vol entre els arbres és tan perfecte com la seva vista. Ales curtes i potència extrema es combinen en aquesta espècie, que necessita una gran maniobrabilitat per a poder sortejar tots els obstacles que li surten al pas en les seves persecucions, sempre buscant una presa.
El riu es va acomiadant de Capafonts entre les fèrtils terres de cultiu i un vell pont de pedra, ara recuperat, que s’aixeca en un petit racó del riu a l’altiplanície que gràcies a la deposició de materials aquí s’ha creat.
El Brugent contínua el seu camí per trobar-se amb el Francolí i entre les acarbassades parets calcàries deambula creant llocs de bellesa inigualable. La natura sempre és bella i única, i gràcies al capritx de l’orografia i la gràcia de les aigües es va conformar el Toll de l’Olla, un conegut lloc del riu que és i segueix sent aturada obligatòria per als excursionistes, que cansats es capbussen dins les cristal·lines aigües per apaivagar l’esforç que acumulen els seus músculs.
Aigües avall el riu es fon en un maremàgnum de grans roques arrossegades per les nombroses riuades succeïdes al llarg de la història. L’última riuada, la del 94, va provocar un gran moviment de masses rocalloses que va acabar amb la vegetació de ribera. Avui dia el paisatge es pinta amb noves tiges de pollancres, freixes i sargues que creixen per tots els racons d’aquest curs de pedres ciclòpies. Les ginestes s’han apropiat del lloc i, a més d’esquitxar el paisatge de groc, inunden l’ambient amb el perfum de les seves flors. Continua el brogir de les aigües mentre els molins, base econòmica dels pobladors d’aquestes abruptes terres, es mostren com espectadors envellits. Les dimensions dels molins ens donen idea de com eren aquestes fàbriques papereres o farineres. Els molins de farina que es repartien, tant per la conca del Brugent com per la del Glorieta o la llera principal del Francolí, funcionaven empesos per l’aigua i gràcies a la mola.
Els senders zigzaguejants són els testimonis que durant diversos segles han vist com els seus usuaris, els traginers, s’han anat transformant de venedors ambulants a lloms d’un gran mascle, a les figures multicolors dels excursionistes actuals. El Brugent contribuïa a crear el camí necessari per a poder comunicar-se amb les terres i poblacions de la mateixa conca i, d’aquesta manera, ajudar a transportar les mercaderies que feien possible la subsistència en aquestes terres de valls tancades.
La prodigiosa tasca del riu, amb aportació de llims i terres fèrtils, donava als vilatans l’oportunitat de repartir-se els marges del riu per tenir un hort propi que els ajudava amb la subsistència familiar. D’igual manera, a les bandes del curt recorregut del Brugent, 16 km, trobem els nombrosos molins que van fer bon ús de les seves aigües. Fins 27 molins propiciaven aliment en forma de farina, o aprofitaven els vells draps per a la fabricació del paper, al Brugent.
El Glorieta
El Glorieta recorre uns 15 km abans de desembocar al riu Francolí, dins el terme del Morell. La seva conca és de 31,6 km2 amb un cabal al voltant dels 0,35 m3/s teòrics calculats. L’escassetat del seu cabal no ha impedit un intens aprofitament hidràulic, com posen de manifest les sèquies i molins hidràulics que trobem al llarg del seu curs.
El llit del riu sovint es queda sec quan s’endinsa a la plana del Camp de Tarragona. El riu principal sorgeix als Motllats i baixa cap al Bosquet i l’Aixàviga. Alhora, petites barrancades com les de la Font Fresca i el Riu Sec s’uneixen al clot de l’Aixàviga i alimenten l’aflorament càrstic de les Fonts del Glorieta.
Aquesta és l’aportació més constant del riu. El principal afluent del Glorieta és el riuet de l’Albiol, anomenat vall de Micanyo o de Samuntà, que recull part de les aigües de la Serra de la Mussara i que té un recorregut de 5,1 km. Un segon afluent és el barranc de Camps, que recull aigües de les solanes d’Alcover i s’uneix al Glorieta al terme de Vilallonga, després de 3,5 km de recorregut.
Les valls del Glorieta i del riuet de l’Albiol representen la taca de vegetació forestal arbòria més important de la banda de les Muntanyes de Prades que mira cap al Camp de Tarragona, sent la part alta de la serra del Pou, que separa les dues valls esmentades, el sector més ben conservat. Tampoc podem oblidar les Fonts del Glorieta, els gorgs del niu de l’Àliga i tot el curs del riu fins arribar a la plana.
Les aigües del Glorieta nodreixen les sèquies de la Comunitat de Regants de les Aigües de Baix d’Alcover que, juntament amb les del clot de l’Aixàviga i més d’una quinzena de fonts, donen un cabal de 85 l/s.
El molins paperers del Glorieta, en funcionament als segles xviii i xix, representen un notable patrimoni hidràulic paperer. Començant per la capçalera, trobem quatre nuclis d’aquesta indústria: els Molins Nous de Mont-ral, el Molí de Terrers, els Molins de Piroi i el Molí Nou o de Güell. La força hidràulica també va ser utilitzada pels molins fariners, fins i tot durant la primera meitat del segle xx.
La conca mitja
D
onades les característiques del riu, la conca mitja es reparteix de manera desigual, ja que des del seu naixement a l’Espluga de Francolí fins a la confluència entre la llera principal i els afluents Brugent i Glorieta, el riu es comporta i es pot descriure com curs mig i solament les capçaleres d’aquests afluents i els seus tributaris personalitzen la descripció del curs alt.
D’aquesta manera, el riu neix a les faldes de les muntanyes de Prades. Un lloc on l’home es va refugiar gràcies a la benevolència del clima, la quantitat d’aigua i altres recursos presents. El vessant nord de les muntanyes de Prades ha estat conformat per una gran quantitat de materials que han enriquit encara més aquest particular entorn. Les aigües fèrriques i magnèsiques no solament han servit per a pintar les nues roques, sinó que a partir dels últims anys del segle xix van ser la motivació de peregrinacions a la recerca de curació de malalties. Avui dia, el curs d’aigua està envoltat de grans camps de vinya on es conreen amb cura i perseverança diferents varietats de raïm a partir del qual es produeixen els excel·lents vins d’aquesta comarca, cada cop més coneguts. En aquest punt s’uneixen al festí les aigües del Milans, que prèviament ja han donat servei a pobles com Vallclara o Vimbodí.
Amb el sigil que dóna un petit regueró s’uneix a la llera del Francolí el riu Anguera per sumar esforços i dur al gran mar els nutrients de les terres despullades. L’Anguera dibuixa una espectacular barrancada de parets vermelloses des de les restes de l’ermita de Sant Pere d’Anguera. D’aquesta manera hem arribat fins a Montblanc, des d’on les hortes s’estenien a banda i banda del riu, avui moltes d’aquestes desaparegudes, engolides per l’asfalt i les vies del tren. Des d’aquí podem gaudir de la palpable silueta del «Nas del moro», que mira cap amunt estès a la serra de Miramar i vigilat per la petita població de Prenafeta. Abans i després de Vilaverd, el riu segueix sortejant amb suaus meandres les parets ja desgastades i abatudes de les grans muralles que l’envolten, per a estrènyer-se de nou a la seva arribada a la Riba.
El riu va lluitar amb força aquí fa milers d’anys per a poder assolir el mar i, una vegada abatuda la paret, el seu caminar va ser fàcil fins a la Mediterrània. Però, per a això va necessitar l’embranzida del seu gran aliat, el Brugent, que a la Riba s’uneix a la llera principal envoltat de cases encimellades i amenaçadores papereres que gens tenen a veure amb els molins paperers d’antany. Per sort la normativa a la qual s’han d’acollir aquestes indústries ha variat, els abocaments al riu no són tan abundants i mortals com fins a la dècada dels noranta, on el riu era transformat en una claveguera pudenta. Tot i que encara podem i hem d’exigir el dret del riu a fluir i ha fer-lo amb aigües netes.
Prenem el curs de nou, Picamoixons marca l’acomiadament de l’abrupte per a arribar a les planures repartides entre el Baix Camp i el Tarragonès. Ara el paisatge ha canviat i són molts els recs que extreuen l’aigua de la llera principal per a repartir-lo per la gran quantitat de cultius de la conca pròxima. Els avellaners són els que marquen ara el paisatge i ja no abandonaran la companyia del riu fins al municipi de Tarragona, és a dir, fins al seu últim alè de vida lliurada.
La conca baixa
L
a conca baixa ha perdut tot el caràcter que el riu li havia conferit al llarg de la seva vida, i des del seu pas per la refineria fins a la desembocadura presenta una imatge que gens té a veure amb el paisatge originari. El riu ha estat canalitzat per a intentar dominar-lo, però encara així es resisteix, i pot ser capaç de mostrar-nos imatges que ens transporten a altres moments o llocs. Els últims metres de riu han estat desplaçats i domesticats pels interessos que a cada moment es veien com imprescindibles per al desenvolupament de la ciutat o la seva millora, però el resultat no ha estat mai el més apropiat per al riu, la seva funció i els pobladors que en depenen.
La fisonomia del riu als seus últims quilòmetres té l’aspecte d’una rambla de desguàs seca durant la major part de l’any, imatge a la qual s’han acostumat els tarragonins, sense ser conscients que el Francolí podria oferir les seves aigües durant la major part de l’any si no fos per la gran quantitat d’extraccions d’aigua legals i il·legals que se succeeixen al llarg del curs i les modificacions que n’ha sofert.
La desembocadura ha estat modificada en dues ocasions de forma artificial. La primera modificació es va fer l’any 1885 amb un desviament de les aigües cap al sud després dels ponts de la via del tren, formava un angle de 90° que més tard va ser la causa de diverses inundacions a la ciutat i al polígon industrial. La segona ha estat la canalització realitzada l’any 2001 per a evitar les grans avingudes d’aigua provocades per les pluges torrencials, característiques del clima mediterrani. Com s’ha mencionat anteriorment, l’última gran avinguda fins al dia d’avui va ser la del 10 d’octubre de 1994, moment en el qual el riu va arribar a la quantitat màxima de 1.500 metres cúbics per segon, cabal mig de l’Ebre a la seva entrada a Catalunya. D’aquesta manera, també es va perdre la zona humida de gran interès natural que s’havia configurat al llarg de més de cent anys amb aportaments de sediments que va transformar aquest espai en una veritable aula de la natura. Al delta del Francolí es van arribar a citar més de 180 espècies diferents d’animals, entre peixos, mamífers, rèptils, amfibis i aus.
La pressió veïnal va obligar que es portés a terme un projecte que en cap moment va tenir en compte la suposada protecció existent en la legislació sobre aquest tipus d’espais. La política exercida des de diferents administracions com l’Ajuntament de Tarragona, la Generalitat i el Ministeri de Medi Ambient va decidir actuar de la pitjor manera possible, i va deixar en mans d’arquitectes i enginyers un espai que també tenia vida.
La conseqüència no només va ser la destrucció de la desembocadura sinó que els últims quilòmetres van ser desnaturalitzats i canalitzats i els van convertir en un canal d’aigua envoltat d’una zona enjardinada. Les obres citades han suposat l’atracció dels ciutadans cap a aquest nou espai urbà, per gaudir del lloc com a equipament esportiu i d’oci, i a la vegada li han conferit suport popular. En aquest cas, la ciutat i les persones han obtingut un lloc d’oci on divertir-se, però la natura ha perdut el seu espai de vida, moltes espècies han desaparegut i fins i tot moltes altres van morir en aquest procés. Aquí cabria fer-hi una reflexió. Qui ens ha atorgat el poder de regir la terra? Per què l’egoisme de l’espècie pensant duu a terme aquests atacs continus sobre les espècies no pensants?
El riu podria haver continuat viu al seu pas per Tarragona, si s’hagués optat per un altre tipus de projecte més d’acord amb les lleis de la natura, aconseguint el mateix o encara un millor resultat. Les obres realitzades contenien dos punts importants, un es va realitzar, que és la canalització i la construcció dels murs de protecció a banda i banda de la riba, però el segon no s’ha realitzat i pot ser font de molts problemes. Es tracta de l’eliminació de les barreres que suposen els dos ponts de la via del tren sobre el riu.
Aquests ponts poden provocar, com ja ho van fer en anteriors ocasions, la retenció dels materials sòlids que arrossega el riu i, en conseqüència, podrien arribar a trencar-se per la pressió de l’aigua exercida sobre aquests o elevar el nivell d’aquesta per sobre dels murs de contenció construïts. De totes maneres, la natura és agraïda, amable i sobretot bella i, encara que no li ha estat permès que la vegetació de ribera arribi al port, podem veure com entre carreteres i canonades el verd es fa present aïllant el riu de l’entorn gris humà.
Als voltants de l’assut situat a les proximitats del barri de Sant Salvador de Tarragona podem contemplar com els vestigis de temps passats es presenten en forma de camps de conreu de cereals, avellaners i altres fonts d’evocació. El camí marcat pel riu es fa inesborrable per molt que ens obstinem en fer-lo desaparèixer sota el formigó o canalitzar-lo entre grans roques inerts.
Als últims quilòmetres del riu, l’avifauna és amb el paisatge i mentre la boscarla de canyar canta sota el plomall d’un canyís les fotges, polles d’aigua, el bernat pescaire o el martinet ros deambulen al seu voltant com atretes per la seva varietat de sons.
Molt a prop, el Pont del Diable o de les Ferreres s’aixeca orgullós perquè en altres temps transportava la sempre valuosa aigua cap a la ciutat de Tarragona.
A la desembocadura, una petita i feble franja de terra i canyís és tot el que l’home ha deixat per a perpetuar les poques espècies que encara utilitzen el lloc. Encara que no puguem veure la figura de la cotxa blava, que durant alguns anys es va deixar veure en aquest lloc, sempre queda l’esperança de tornar a veure la seva esquiva silueta marcant de nou el camí cap a la naturalització del riu.
 |
La publicació mostra el projecte de determinació de l'estat ecològic en tres espais de la Costa Daurada, realitzat pels voluntaris de Mediterrània-CIE durant l'estiu del 2008. És una guía divulgativa de format fàcil i reduït, per a prendre al camp i recrear les experiències viscudes pels voluntaris.
 |
La guia mostra el projecte realitzat pels voluntaris de Mediterrània-CIE durant l'estiu del 2007, on es van cartografia els arbres fruiters de diferents senders del Parc Natural de la Serra de Montsant. És una guía de format fàcil i reduït, per a prendre al camp i recrear les experiències viscudes pels voluntaris.
 |
|||||